Dentetes

- Vostè té un cor de piranya.

Li vaig demanar al doctor que m'ho tornés a repetir, potser no ho havia entès bé.

- Vostè té un cor de piranya.

El doctor ho digué exactament igual, la mateixa pronunciació perfecta, el mateix to neutre. Se'm van posar els pèls de punta davant la seva indiferència. Com que veia que no m'ho acabava de creure,el doctor m'ensenyà una radiografia impossible del meu cor en moviment. Allà estava ell, vermell com sempre, bombejant al seu ritme, al meu ritme, amb les venes conectades... i una boca immensa.

De dalt a baix del muscle hi havia una fila de dents afilades i mal col·locades, una cremallera amb gana. Però el pitjor eren els ulls. Aquells ullets malignes, rojos, de mala bestia. Vaig fer un bot només veure'l.

- Que se suposa que haig de fer?

- Vostè veurà...

- Però que no veu que se'm menjarà?... hi ha d'haver una solució mèdica?

- No. Ja sap, el seu cor és el seu cor... no hi podem fer res.

En aquell moment, fins i tot amb una veu tan oficial com la seva, em vaig haver de plantar.

- Però quins nassos no? Que no té cor vostè o què!

El doctor em va mirar. No, millor dit, tan sols va girar els ulls cap a mi. Eren plans, sense cap mena de profunditat. Tan inexpressius com la veu.

- Si, però el meu és un os rentador.

*******

A casa em vaig palpar el cor un i altre cop. Notava les seves dentetes afilant-se contra les meves costelles. "Un cor de piranya" em vaig repetir "segur que no duraré gaire amb un cor així d'afamat". Potser seré una mica hipocondríac, però ja notava com em començava a menjar per dins. Fins i tot de la consulta del doctor fins a casa, em notava més prim.

Així que vaig prendre una decisió, amb un obrellaunes em vaig retallar un tros de pit i després de desendollar les diverses conexions el vaig treure a fora, aguantant-lo amb la mà dreta. Allà estava, en viu i en directe, sagnant i carregat de gana. Els ullets malignes i aquella boca plena de fines agulles de cosir, salivant.

De sobte em va semblar mono i tot, ja tenen raó els que diuen que els pares no son gaire imparcials amb els seus fills. Estava clar com li diria: Dentetes.

El vaig deixar lliure pel meu pis, però cap al final del dia estava ben clar que no podia viure gaire temps tan lluny d'ell. Sempre he sigut una mica dependent. Així que em vaig acostumar a guardar-lo per les nits a la gàbia de les meves costelles i a dormir amb el soroll que feia en rosegar-les, com un gos contra la porta de casa quan vol sortir. Aviat em vaig adonar també que necessitava alimentar-lo. Si no, no tardaria a morir-se'm, i jo mai he sigut de maltractar animals.

Que li podria donar? Com que no ho sabia vaig començar a provar amb el que tenia més a mà: menjar de gos, de gat, de peix, filets, amanides... el mando de la tele... Tot s'ho menjava sense fer-ne fàstics, però només li feia venir més gana. Era com un pou sense fons.

A mitjanit, en Dentetes plorava picant contra els ossos de la seva presó fins que em retrunyia tot el cos. A vegades era pitjor. Des que tenia el mando a les tripes era capaç d'endollar la televisió a voluntat a les quatre de la matinada y a tot volum. Tot per fotre. Tot perquè l'alimentés. A vegades pensava que no hi hauria res que el pogués satisfer.

Un dia, mentre el passejava pel parc en plena primavera ho vaig veure clar. Portava el cor piranya saltant alegrement al meu costat, estàvem estrenant la seva primera corretja. Era moníssima, ataronjada, i feia joc amb el color vermell de la pell i els ulls d'en Dentetes. Doncs bé, de sobte em tibà ben fort de la corda i m'arrossegà com un boig cap al seu destí. Era una dona guapa, elegant, amb ulleres de pasta (macarrons, concretament) i una combinació de rinxols i corbes espectacular. Mirant-la no podies saber on acabava el rínxol i començava la corba. De la seva mà dreta penjava una corretja rosa cap a un cor petit, pocacosa i ben nerviós.

- Què és el teu?

- Un cor de pequinès... i el teu?

El Dentetes ja jugava amb el seu cor pequinès, saltant d'un cantó a l'altre, perseguint-se i trobant-se com animalons. Però aquells ullets vermells de mala bestia em deien que no només volia passar-ho bé. Tenia gana... i jo vaig fingir no notar-ho.

Li vaig explicar a la noia rinxolada com havia aparegut aquell cor de piranya en la meva vida i vam començar a parlar d'això i d'allò, de com ens sentíem amb un forat al pit, dels hàbits alimentaris de les nostres bestioles, de si caguen o pixen, si es porten bé i son obedients... En fi, la típica conversa de cors. La típica conversa que, si es repeteix dia a dia, es va tornant menys banal i més profunda, i acabes parlant d'un mateix, del passat, de les antigues parelles, d'homes i dones... en un dia d'inspiració inicies una conversació sobre postures sexuals i en un altre moment, de més inspiració encara, acabes practicant-les.

Així va ser, i tot hagués anat perfecte si en comptes de fer-ho apassionadament en el meu sofà haguéssim fet sexe segur lligant les nostres mascotes. Quan ens en vam voler adonar, de sobte, només n'hi havia un de cor. La veritat és que m'imaginava alguna cosa així. Bé potser no exactament així... Les esquitxades de sang regaven el passadís i la corretja taronja del dentetes acabava en la boca del cor pequinès.

Extranys hàbits alimentaris, i tant.

Com que així, sense cor, no podia anar pel món, vaig anar a visitar una tendeta d'animals i plantes que m'havien recomanat.

- Pòsim un cor nou, siusplau.

- De que el vol?

- Una cosa petita, que no molesti gaire.

I així va ser com em vaig quedar amb aquell cor de roser. Molesta una mica a mesura que creix i m'enreda les espines amb les costelles, però com a mínim no fa falta treure'l a passejar. Amb una mica de Sòl en té prou.

Lavabo

En entrar al lavabo un calfred retorçà l'espinada de l'Emma.

Era un lavabo petit, amb una banyera petita que ocupava tota la seva amplada, un vàter també petit i una pica minúscula. Res més a part d'un parell de tovalloles blaves, dos raspalls de dents blaus, una caixa blava (plena de cotons, una maquina d'afaitar i un munt d'espelmes blaves), una estoreta rodona i blava, i finalment, una cortina de dutxa, com no, també blava. Concretament, el seu color era un blau marí intens, que tocant a la banyera es dissolia en un to més marronòs. Perquè, a part de ser petit i blau, el lavabo tenia com a última característica un munt de records enganxats per les parets, el terra i cortina en forma de ronya. Brutícia formada pels pèls, lleganyes, ejaculacions, mocs i baves de la relació que l'Emma havia tingut amb el Gerard.

Potser per això l'Emma no havia tornat a entrar des de que ell va tallar. Senzillament havia anat posposant el moment. Dutxar-se es dutxava, però en el gimnàs, i les necessitats bàsiques intentava resoldre-les en la feina o en alguna cafeteria. Fins i tot es passà una bona temporada sense mirar-se tan sols al mirall: l'únic que hi havia a casa estava encastat en la paret, just damunt de la pica minúscula.

Però a poc a poc havia hagut de vèncer les pors del primer moment. Primer, un dia, es va atrevir a pixar, i una setmana després fou capaç de rentar-se les mans. L'aigua havia sortit tan gelada aquell moment que fins un més després no s'enfrontà a la seva por més gran. Avui, per fi, es dutxaria.

Ella sabia que encara no estava preparada, però no li havia quedat més remei, aquell dia no havia arribat a temps per trobar el gimnàs obert.

L'Emma va entrar amb el barnús posat i esperà una bona estona a entrar en calor, però fou impossible. Les rajoles blanques, esmaltades de ronya, semblaven exhalar el fred com si fossin blocs de gel brut.

Tot i això, ella tirà endavant. Amb convenciment deixà caure el barnús i mostrà el seu cos nu en la intimitat d'aquella llum de fluorescent. Estirà l'estoreta blava sobre el terra glacial i es tragué les sabatilles d'un peu i l'altre. De sobre l'estoreta estant, el següent pas era la banyera, que no lluïa gens ni mica sota aquella capa de porqueria. La causa era la pols de tots els dies que no s'havia dutxat. Tot el temps sense fer neteja. Pensà que potser fins hi tot hi havia pèls d'ell a mig camí del desaigüe.

S'aturà amb un peu a punt de tocar la base de la banyera.

Pèls.

Retrocedí a la protecció de l'estoreta blava. Primer es rentaria les dents, com abans sempre havia fet. Agafà un dels raspalls blaus i l'estudià. S'havien comprat els dos raspalls iguals, llavors els era igual confondre's.

Ara no.

L'Emma l'inspeccionà apropant-lo als ulls. Mirà un cantó i l'altre; dreta, esquerra; resseguí cada fibra fins a trobar un centímetre rosegat que no recordava. El canvià per l'altre. Li passà una mica d'aigua i exprimí el tub de pasta resseca per sobre. S'observà en el mirall mentre es raspallava i es deprimí. Allà estava el seu cos despullat sota la llum del fluorescent, que l'empal·lidia, mostrant-li algunes taques de l'edat en el coll i uns pits que estaven una mica massa caiguts. Fins i tot la panxa li semblà lletja, potser perquè trobava a faltar els elogis del Gerard a aquella panxeta, la imatge d'ell abraçant-la per l'esquena en el mirall.

Escopí i amb decisió plantà cara a la banyera. Un peu, ara l'altre. Un altre calfred li crispà els pèls de la nuca. Es tancà darrere la cortina blava i sense pensar-ho, obrí la maneta de l'aigua.

Només se sentí un borbolleig. L'Emma esperà una estona, però no caigué ni una trista gota. Baixà el mànec, observà el telèfon de la dutxa i tornà a pujar el mànec.

Res.

Quin problema hi havia? Massa temps sense fer-la servir?

Començava a tenir fred, molt de fred. Provà un parell de cops més. Necessitava aigua calenta cobrint el seu cos, esborrant records i brutícia, empenyent els pèls desaigüe avall.

Finalment el borbolleig fou més intens i l'aigua començà a rajar, però sortia marró... i gelada. Esperà a que s'escalfés i s'aclarís enfocant el xorro cap avall però l'aigua s'estancava. Potser el desaigüe estava embossat. Els peus començaren a protestar com si els hi clavessin mil agulles de cosir.

Parà l'aigua.

O ho intentà...

L'aigua no parava de brollar i cada cop era més i més freda. Tan freda que els dits dels peus van començar a agafar un to morat. Tremolant en espasmes, saltà ràpidament sobre l'estoreta blava i tornà a provar d'aturar l'aigua, però era inútil. Ho tornà a intentà, un cop, dos, tres...

De sobte, l'aixeta de la pica també es va engegar, bramant. Rajava aquell líquid marronós amb una pressió increïble.

L'intentà parar però tampoc reaccionava. Merda. La ronya devia haver emmerdat les canyeries fins a obturar-ho tot. La pica ja estava plena i començava a gotejar cafè fins al terra. Havia de tancar les aixetes, immediatament, però res no funcionava. L'Emma s'espantà i es quedà uns instants en blanc mentre l'aigua tornava a glaçar els seus peus. De sobte se li acudí, a sota el vàter hi havia una clau de pas que controlava tot el circuit del lavabo. Recordà que un dia, fent-se una banyera amb el Gerard, l'havien hagut de fer servir perquè l'aigua també havia rajat a raig. Llavors, però, era transparent i els havia fet gracia. Ara només li feia por.

Acotxada, els seus ditets furgaven per sota el vàter mentre l'aigua marró començava a pujar pels seus turmells. Els peus ja estaven agafant el mateix color que l'estoreta. Vinga, troba la roda. Aquí està la clau de pas, fes-la girar.

I per fí, l'aigua va parar de manà.

L'Emma s'aixecà, es recolzà en la pica i suspirà alleujada. L'alenada que deixà anà va dibuixar unes estranyes formes en el mirall. Intrigada, amb els peus cada cop més insensibles, xipollejà fins acostar-se a menys d'un pam del mirall i tornà a llençar l'alè. Allà hi havia alguna cosa escrita. Bufà aire calent per tota la superfície fins a veure-ho clar.

"Avui a la nit, sorpresa romàntica al bany".

El seu missatge.

Tant de temps sense entrar i encara estava el seu missatge.

El primer en inundar-se foren els seus ulls, que no van tardar a desbordar-se en una cascada de llàgrimes. De sobte tots els records li van saltar a sobre tal com les llàgrimes plovien sobre el bassal als seus peus.

Tancà els ulls.

Recordava.

La banyera plena d'aigua calenta, rodejada per la llum càlida i tintinejant d'un munt d'espelmes blaves. El Gerard esperant-la despullat. El seu cos. Els seus cossos barrejats dins la banyera. Un polvo esquitxant aquella aigua tèbia i neta per tot arreu. Els riures. La pell suau. Les abraçades contra la seva esquena. L'adoració a la panxeta. La figura del Gerard en el mirall...

I les llàgrimes, record a record, queien cos avall fins a fondre's amb aquella aigua bruta. Notava com cada gota que es desprenia dels seus ulls clucs semblava esquinçar-la sencera. Com si una darrere l'altre formessin un riu que erosionava la seva pell. Fins i tot notava com si l'aigua que abans li arribava als turmells, ara hagués pujat fins als genolls.

Obrí els ulls.

Comprovà el nivell i llençà un crit de terror. Alló últim no era imaginació. El seu plor havia continuat omplint el lavabo d'aquell líquid marró i fred. Marró i fred? L'Emma es passà la mà per la cara i retrocedí espantada. Les seves llàgrimes sortien gelades... i marrons. S'acostà aquell líquid al nas: feia pudor a podrit.

Tot això encara la feu plorar amb més força. Es dirigí cap a la porta i intentà obrir-la. Escapar-se del bany. Però no, estava atrapada. No hi havia sortida. I les llàgrimes continuaven rajant, omplin-ho tot. La pastilla de sabó de la pica ja flotava en un mar de cafè, al costat dels dos raspalls de dents blaus. L'Emma picà la porta, esquitxà intentant apartar aquell líquid, provà de parar el degoteig dels seus ulls, rascà les parets amb desesperació fins a deixar-se les ungles. Però l'aigua pujava impertorbable, constant, fins a llepar-li la panxa. Es va estremir un cop més. Notava com se li tallava la respiració pel fred. Les rampes a les cames ja eren inevitables. La calor l'abandonava a cada respiració de vapor. Cada cop més glaçada, com tot al seu voltant. La seva figura en el mirall es veia a través del color sèpia de les llàgrimes. Els peus van deixar de tocar l'estoreta blava del terra. Començà a flotar. Quedaven ja pocs centímetres fins al sostre. Se sentia tan lletja. Tan abandonada. La seva plorera no tenia cap fre possible. Amb el seu cos immers en la ronya, recordà com l'havia enganxat aquella tarda en que ella tenia reunió... despullat, amb les espelmes blaves, la banyera plena i una altra dona a dins. Recordava la ràbia del moment. Empassar-se la plorera, tancar-la, emmurallar-la ben fons dins seu. Fins que ara s'havia trencat, com una presa que no pot suportar més la pressió i ho inundava tot. Veié el bany petit, encara blau, i molt ronyós, ple d'aquella aigua bruta. Tan sols quedaven dos dits d'aire a dins. No tardaria en desaparèixer, els pulmons a beure aquell líquid podrit, gelant-la per dins. El seu cos submergit, buscant una aixeta que no podia tancar.