Oblidar

Un banc enmig d’una plaça. El sol s’està ponent i intento no pensar gaire. N’hi ha prou amb veure com s’amaga entre els edificis, com un caramel daurat que es desfà a poc a poc en les meves pupiles. El veig, m’oblido de tot i passo a formar part del paisatge. És una sensació increible no sentir-se ningú, ser un desconegut rodejat de gent, deixar de ser-hi per tothom menys per el sol. Com si en aquest món tan sols hi fos jo i ell, mirant-nos cara a cara, existint un per l’altre. Tan debó passés el mateix amb ella, però...

De sobte arriba una noia i s’asseu en el meu banc. No hi ha més bancs en la ciutat? .

- Hola Mauro

- Perdó?

- Hola Mauro, que tal?

- No em dic Mauro, però gràcies per preguntar

- Si que ets en Mauro, no facis broma que ens coneixem

- No em dic Mauro, et deus haver confós

- Si, segur. I com et dius llavors?

- Joan, encantat, i tu?

- Jejeje, ja ho saps Mauro

- No em dic Mauro, no sé com et dius

- .... Em trobes guapa?

- perdona?

- Que si em trobes guapa, sincerament

- mmm, ho preguntes molt sovint això als desconeguts?

- Què, vols jugar no? o és que creus que no soc guapa?

- Dona, si que ets guapa...

- Bueno, tot i no ser en Mauro coincidiu en alguna cosa

- No em dic Mauro

- Com vulguis. Si vols, a partir d’ara et dic Joan, o Narcís, o Shakespeare o el que et vingui de gust.

- Joan està bé. I tu ets?

- ja ho saps. Pero deixa’m que ho pensi... mira, avui em pots dir Alicia.

- Molt bé Alicia, doncs m’hauries de fer un favor.

- Siiiii?

- Marxar d’aquí, estic sol i tinc ganes de sentir-me sol

- ... en Mauro era més simpàtic... és que no em trobes maca?

- Si, pero vull estar sol.

- En Mauro m’hagués dit coses maques, no em pots dir coses maques?

- No marxaràs del meu banc, oi?

- Aquest banc està al carrer, no hi ha valles, ni tens la bustia aquí, no és teu.

- És on sempre m’assec.

- Ho sé Mauro, sempre quedem aquí.

- No em dic Mauro!

- D’acord, com era... Joan. Però em podries dir coses maques, com el Mauro.

- ... I marxaràs?

- Potser

Em quedo un moment pensant. Quina situació més ridicula, no la conec gens i se’m posa a parlar. Però que s’ha cregut. Aveure, concentra’t.

- Vaaaa Mauro, coses maques!

- Estic casat

- Mira, com en Mauro, i no per això no em diu coses maques...

- ...

- ...

- Has pres algún tipus de droga?

- Je, no. I pots fer-ho millor Mauro

- Que no em dic Mauro! collons!

- Ja, i jo no em dic Alicia, no?

- No, m’has dit que t’ho havies inventat

- A vegades et poses tonto, ja et conec. Saps perfectament que em dic Alicia. No tinc tanta imaginació com tu.

- No tinc imaginació

- I llavors perquè no em dius coses maques?

- No fa falta imaginació per dir-te coses maques

- ... Mooolt bé! Així m’agrada. Diguen més!!!

- Què?

- Coses maques! Coses maques!

- ...

- Si no no deixaré que em toquis .

- És una broma aixó, oi? Hi ha una càmera oculta en algun lloc, oi?

- jajjajja... veus com tens imaginació! M’encantes guapo

De sobte m’agafa el cap amb les dos mans i em fa un petó a la galta.

- T’ha pagat la meva dona?

- Si, no et fot. M’ha pagat perquè em foti al llit amb tú. Només per comprovar que ets fidel...

- Ella sap que soc fidel, tens rao, mai ho faria

- Clar, perquè la teva dona soc jo

- Què!

- Va Mauro, prou de bromes que m’espantes amb aquesta cara...

- Més igual! Però es pot saber qui et creus que ets!?

- L’Alicia... Mauro...

- No em dic Mauro! No em dic Mauro! No et conec, surt del meu banc d’una puta vegada!

- Eiiiiii

- Ni eis ni osties, fora!

- ...

- Fora siusplau

De sobte es posa a plorar. Un plor intens com el d’un nen. S’arrauleix i s’amaga la cara. les ombres dels edificis han arribat on som i no sé que fer. Del sol només s’en veuen quatre rajos, i ella plora sense parar. La gent ens comença a mirar.

- Vaaaa... tranquila...

Ella parla entre sanglots.

- Pero que et passa Mauro?

- Res, estava mirant el Sol... m’agrada estar sol...

- ... Ets un imbecil tio!!! M’has espantat!

Riu entre plors, i ara em fa un petó

- Mira que dir que et dius Joan!

- Però...

- Però res, va, que no et vull sentir. Deixa de fer veure que no em coneixes.

- Però si jo no...

- Tu si, tu si. Aquí és on ens vam coneixer. Diguem coses maques com aquell dia. Va digue’m coses maques.. fa massa temps que no m’en dius

- ...

- Abraçam

L’abraço. la noto calenta entre el fred del carrer. Com un crosanet recent fet en una nit d’hivern.

- M’estimes Mauro?

- Alicia, crec que t’equivoques...

- No m’estimes?

Més plors

- Si, t’estimo. Si això et fa sentir més...

Em posa la mà a la boca i no em deixa acabar la frase. M’acarona i lentament els nostres ulls s’acosten. Els llavis també. És el petó més emocionant que m’han fet en molt de temps. Després ens separem, com tímids. Posa la mà dins la meva. És petitona i plena de ditets.

- Va Mauro. Anem a prendre alguna cosa?

- Jo, veuràs... m’està esperant la meva dona i...

- Ja hi tornem? Va, anem a casa.

És tan tendre que no sé com dir-li que no. Em torna a preguntar si l’estimo i m’adono que la resposta és si. M’agafa la mà i em porta cap a casa. La meva casa. Ella diu que és nostra. Em fa obrir la porta a mi, diu que s’ha deixat les claus. Després en el sofà... si, fem l’amor. Pateixo per quan vingui la meva dona. M’aixeco del sofà. Recorro espantat la casa i me l’imagino tirant-me els plats a la cara. Llavors és quan ho veig. en la nostre foto de sempre, aquella en que estem tan bé en el banc. La veig abraçant-me, la veig somrient... però no és la meva dona. És l’Alicia.

Des d’aquell dia ha passat molt de temps. La meva dona no ha tornat. He tingut fills amb l’Alicia i he descobert que tothom em diu Mauro. Potser és una conspiració. Potser tothom s’està rient de mi. Potser la meva vida és com una obra de teatre. Però haig de dir que mai havia estat tan feliç. I cada dia li dic coses maques a l’Alicia, la meva dona. La resta no m’importa.

La brava perfecta

Dicen que las mejores patatas bravas de todo Barcelona se hacen en el Bar Tomás. Naturalmente es mentira. Las mejores tapas de bravas solo se pueden encontrar en un antro llamado Bar Racuda, como no lo voy a saber si antes era su cocinero. Llevaba años especializado en ellas, cocinando las mismas patatas una y otra vez. O esto pensava.

Aquella vez noté una química especial entre cocinero y cocinado. Podía ser la patata, o las especies, o el aceite refrito por treceava vez, o yo mismo; o el dia, el minuto, el segundo preciso; o todo a la vez. Sea como fuere, mientras cortava las patatas me sentí Frankenstein creando a su monstruo. Las llamas de los fogones brillavan como relámpagos en la noche. Freir, secar, aliñar, nunca antes habían estado tan llenos de magia. Entonces me di cuenta que estava creando las mejores bravas que haría jamas. Mejor dicho, las mejores bravas que se harían nunca jamás. Y así fue.

El plató quedó estupendo, ni en los anuncios existían patatas tan apetitosas. Verlas era volver a creer en el amor a primera vista. Así que, antes de dejarlas al camarero, tuve la necesidad de probar una. No es que me tentaran, me obligavan a ello. Tomé la patata elegida. Acaricié su superficie rugosa. Me estremecí como si hubiera tocado una teta desconocida. La olí, el picante adequado, la dosis justa de allioli. Se me rizaron los pelos de la nariz. Salivé. Y la comí. El crujido de la piel de la patata estalló en mi boca como una estrella que se convierte en supernova. Mi paladar se iluminó. Debajo la primera capa se encontraba una patata con corazón, tierna, afectuosa, cálida, gustosa y llena de un montón de páginas de adjetivos encantadores. Aquellas patatas eran únicas, irrepetibles. Es dificil para un pobre cocinero transmitirlo en palabras. Levité.

Y lloré, lloré de risa, de una alegría que no cabía en mi cuerpo.

Pero entonces me di cuenta de la brevedad de mi amor, del cliente esperando su ración, del calor evaporándose de cada uno de aquellos trozos sublimes.

¿Que debia hacer? ¿Comerlas todas rápidamente? ¿Hacer desaparecer mi creación dentro de mi mismo? ¿Negar al mundo tamaño descubrimiento? ¿Intentar hacer otras? No podía. No podía comerlas ni tampoco dejarlas. No podía ni siquiera hacer otras. Eran mi obra maestra, y a partir de ellas, lo sabía, todo sería cuesta abajo.

Las lágrimas se me volvieron tristes.

Nunca he sido muy decidido. Tenedor en mano, decidí escoger una opción intermedia. Así que me las empecé a comer a camara lenta, alargando al máximo cada beso de patata, cada gota de salsa, cada caricia en el paladar. Hasta que apareció el camarero.

"Jaume, donde estan las bravas de la siete?!... Te encuentras bien?" El camarero me miró preocupado. Lo sentí tan lejos... Por un momento me di cuenta vagamente de mi situación: llorando, sentado en el suelo, comiendo las bravas que quedavan. Nada del exterior hubiera podido hacerme mover. Menos que me quitaran el plato de delante. El camarero era expeditivo, cambío el plato por uno más pequeño y puso un nuevo tenedor. Y luego se las llevó, así, sin más, vi como ellas desaparecían en sus manos. Fue como si una chica se levantara de la cama, me dejara solo, a punto de llegar al orgasmo y se fuera con otro. Me sentí vacío al ver como el cliente las engullía con vicio en un santiamen. Babeando como un viejo verde.

En aquel momento algo rebentó en mi interior, el rencor me hinchó las venas y proyectó mi brazo hacia él. El puñetazo fue improcedente. El despido, también.

Después de aquello, despechado, me submergí en el alcohol y me busqué un trabajo de coctelero que me proveiera de matería prima. Pasó el tiempo y me curé, el alcohol me cicatrizó las heridas.

Todo iba genial... hasta que cree el White Russian perfecto.

Lleig

Una noia i un noi. Un esmorzar. Menjant torrades amb melmelada. La noia va untant mecànicament el pa amb mantega. Amb ràbia. O potser nerviosa. El noi la mira. Ella tan sols afila la mirada en la torrada. Entre ells dos, el silenci s'estira fins a quedar ben tens.

- Estàs callada...

- Sí

- Perquè no me'n dius res?

- Que vols que et digui?

- No sé... o sí, o no. No és tan difícil.

- M'ho haig de pensar

- Com que t'ho has de pensar? Quina especie de resposta és aquesta?

- La que tinc.

- Doncs no m'agrada. Mira, crec que no és tan difícil decidir-se. És o sí, o no. No em pots deixar així! Saps el que m'ha costat decidir-me, parlar? Saps el que m'ha costat?!

- M'ho puc imaginar.

- Doncs contesta, no creus?

- No

- No em facis això...

- Mira...

- Sí?

- Per un cantó m'agrada la teva manera de fer les coses. Ets simpàtic, ets agradable, no parles ni massa ni massa poc.... m'agrada com converses, com escoltes, com ens entenem sense paraules...

- M'estàs dient que...

- T'estic dient que ets molt bo amb mi

- Però no t'agrado...

- Sí... sí que m'agrades.

- Tu a mi també, m'agrades molt. Aquesta cara. Em vaig enamorar dels teus ulls blaus quan et vaig veure. Ho dius tot a través d'ells, saps? Tot!

- Això ja m'ho has dit abans...

- Sí! has dit que t'agrado... t'agrado tant com a mi m'agrades?

- És difícil..

- Però que passa?

- És que...

- Hi ha algú altre?

- No. No ben bé

- És el Ricard? És el Ricard oi? Clar. Merda! Ho sabia...

- És que...

- Però com pots estar amb el Ricard?! Aquest tio és un idiota! És un puto egoista!

- mmmm

- m?

- Tens raó.

- Doncs perquè t'agrada? Eh! M'ho vols dir?

- No m'agrada.

La noia es queda amb la mirada perduda, sense girar-se mai cap al seu company. Ell no pot evitar estremir-se quan ella llepa la melmelada del ganivet.

- No entenc res

- No m'agrada però ens atraiem...

- Ah! De puta mare! i jo que, eh? Que haig de fer? M'ho vols dir?

- És que no pots fer res. No estic enamorada d'ell... de fet... estic més enamorada de tu.

El noi s'aixeca de cop. Nerviós com si l'estiguessin apuntant amb una arma. Ella deixa al ganivet, tapant-se la cara amb les mans.

- Com!?

- ...

- I llavors perquè collons et folles el Ricard? Eh!? No t'atreu res d'ell i...

Aparta les mans de la cara.

- Això no és veritat

- I que és?

- No està clar?

- No

- Mira, el que m'atrau d'ell és el que no m'atrau de tu..

Silenci tens altre cop. Després ell se n'adona.

- ... El trobes guapo...

- ...

- I jo... jo soc lleig...

- Si... ho sento. Tant de bo pogués combinar-vos en la mateixa persona. El teu cap, el teu cor i el seu cos.

- Però... no creus que hi ha coses més importants?

- Sí, però no puc fer-hi més

- Jo... pensava que estaves bé amb mi... pensava que et feia riure...

- I ho fas

- Em sento fatal...

- Però és una veritat com un temple, t'hi has d'enfrontar...

- Però quins collons!

La noia agafa el ganivet, no hi ha més melmelada per untar, el torna a deixar.

- Mira, el que et diré t'ho diré perquè t'estimo

-...

Ella el mira, el mira per primer cop.

- Sembla que no te n'adonis...T'has muntat el teu món ideal... Et funciona... Però tu has vist com et miren els altres? Tu has vist com se'n riuen de tu quan passes? La gent que xiuxiueja dient-te monstre cada cop que et creues amb ells pel carrer? Ets lleig, ets lleig, ets lleig! Assumeix-ho, enfronta-t'hi! No veus que la gent t'odia només veure't? Quan surto amb tu, els nens et senyalen amb el dit i diuen...

La noia el senyala.

- Ja sé el que diuen...

- Diuen: mira, la guapa amb el monstre. La bella i la bestia!

- I no és... maco...?

- Ho seria en un conte. Però en la realitat odio la teva cara, odio veure't!... Però com que sé que ets perfecte, que ens entenem bé... et suporto. Quan estic sola penso... no és tan lleig, en fas un gra massa... és bo. T'entens de puta mare amb ell, hi ha química... Però quan et veig...

La noia clava la seva mirada en el rostre d'ell.

- Què?

- Tinc ganes de vomitar. No ho puc evitar... quan et miro... t'odio i tot desapareix. des del primer dia que he suportat aquestes nàusees... no puc evitar-ho.

- Joder.

El noi s'asseu, enfonsat. Ella torna a clavar la mirada en l'infinit.

- Assumeix-ho... lleig

- Un monstre

- Sí

- La bella i la bestia.

- Aja

Ell es tapa la cara amb les mans. Després reacciona.

- I que collons vols que hi faci? No puc solucionar-ho! No puc canviar... no puc canviar la teva manera de veure'm!

Ella mira la taula. El ganivet.

- Hi he estat pensant molt, i sí, sí que pots...

- Com?

- Ho saps

Juga de nou amb el ganivet

- Però...

- Sí...

- Estàs segura?

Assenteix.

I el monstre agafa el ganivet d'ella, amb tendresa. El suspesa. I en un moment li clava el ganivet a un ull i a l'altre. Molt ràpid, bestial. El monstre actua com un monstre.

Després, plora. Ella també, llàgrimes de sang. Al cap d'una estona, tot i el dolor, la bella somriu.

- T'estimo, Bestia

Es fan un petó. El petó. Llarg, apassionat. Llàgrimes, sang i saliva.

Però el monstre continua plorant, mira els ulls que ha destruït amb desesperació. Ara son vermells. Ella s'aparta.

- Perquè plores tu ara?

- Doncs, perquè, perquè...

- Què?

- Ara soc jo qui no t'estimo.