Lleig

Una noia i un noi. Un esmorzar. Menjant torrades amb melmelada. La noia va untant mecànicament el pa amb mantega. Amb ràbia. O potser nerviosa. El noi la mira. Ella tan sols afila la mirada en la torrada. Entre ells dos, el silenci s'estira fins a quedar ben tens.

- Estàs callada...

- Sí

- Perquè no me'n dius res?

- Que vols que et digui?

- No sé... o sí, o no. No és tan difícil.

- M'ho haig de pensar

- Com que t'ho has de pensar? Quina especie de resposta és aquesta?

- La que tinc.

- Doncs no m'agrada. Mira, crec que no és tan difícil decidir-se. És o sí, o no. No em pots deixar així! Saps el que m'ha costat decidir-me, parlar? Saps el que m'ha costat?!

- M'ho puc imaginar.

- Doncs contesta, no creus?

- No

- No em facis això...

- Mira...

- Sí?

- Per un cantó m'agrada la teva manera de fer les coses. Ets simpàtic, ets agradable, no parles ni massa ni massa poc.... m'agrada com converses, com escoltes, com ens entenem sense paraules...

- M'estàs dient que...

- T'estic dient que ets molt bo amb mi

- Però no t'agrado...

- Sí... sí que m'agrades.

- Tu a mi també, m'agrades molt. Aquesta cara. Em vaig enamorar dels teus ulls blaus quan et vaig veure. Ho dius tot a través d'ells, saps? Tot!

- Això ja m'ho has dit abans...

- Sí! has dit que t'agrado... t'agrado tant com a mi m'agrades?

- És difícil..

- Però que passa?

- És que...

- Hi ha algú altre?

- No. No ben bé

- És el Ricard? És el Ricard oi? Clar. Merda! Ho sabia...

- És que...

- Però com pots estar amb el Ricard?! Aquest tio és un idiota! És un puto egoista!

- mmmm

- m?

- Tens raó.

- Doncs perquè t'agrada? Eh! M'ho vols dir?

- No m'agrada.

La noia es queda amb la mirada perduda, sense girar-se mai cap al seu company. Ell no pot evitar estremir-se quan ella llepa la melmelada del ganivet.

- No entenc res

- No m'agrada però ens atraiem...

- Ah! De puta mare! i jo que, eh? Que haig de fer? M'ho vols dir?

- És que no pots fer res. No estic enamorada d'ell... de fet... estic més enamorada de tu.

El noi s'aixeca de cop. Nerviós com si l'estiguessin apuntant amb una arma. Ella deixa al ganivet, tapant-se la cara amb les mans.

- Com!?

- ...

- I llavors perquè collons et folles el Ricard? Eh!? No t'atreu res d'ell i...

Aparta les mans de la cara.

- Això no és veritat

- I que és?

- No està clar?

- No

- Mira, el que m'atrau d'ell és el que no m'atrau de tu..

Silenci tens altre cop. Després ell se n'adona.

- ... El trobes guapo...

- ...

- I jo... jo soc lleig...

- Si... ho sento. Tant de bo pogués combinar-vos en la mateixa persona. El teu cap, el teu cor i el seu cos.

- Però... no creus que hi ha coses més importants?

- Sí, però no puc fer-hi més

- Jo... pensava que estaves bé amb mi... pensava que et feia riure...

- I ho fas

- Em sento fatal...

- Però és una veritat com un temple, t'hi has d'enfrontar...

- Però quins collons!

La noia agafa el ganivet, no hi ha més melmelada per untar, el torna a deixar.

- Mira, el que et diré t'ho diré perquè t'estimo

-...

Ella el mira, el mira per primer cop.

- Sembla que no te n'adonis...T'has muntat el teu món ideal... Et funciona... Però tu has vist com et miren els altres? Tu has vist com se'n riuen de tu quan passes? La gent que xiuxiueja dient-te monstre cada cop que et creues amb ells pel carrer? Ets lleig, ets lleig, ets lleig! Assumeix-ho, enfronta-t'hi! No veus que la gent t'odia només veure't? Quan surto amb tu, els nens et senyalen amb el dit i diuen...

La noia el senyala.

- Ja sé el que diuen...

- Diuen: mira, la guapa amb el monstre. La bella i la bestia!

- I no és... maco...?

- Ho seria en un conte. Però en la realitat odio la teva cara, odio veure't!... Però com que sé que ets perfecte, que ens entenem bé... et suporto. Quan estic sola penso... no és tan lleig, en fas un gra massa... és bo. T'entens de puta mare amb ell, hi ha química... Però quan et veig...

La noia clava la seva mirada en el rostre d'ell.

- Què?

- Tinc ganes de vomitar. No ho puc evitar... quan et miro... t'odio i tot desapareix. des del primer dia que he suportat aquestes nàusees... no puc evitar-ho.

- Joder.

El noi s'asseu, enfonsat. Ella torna a clavar la mirada en l'infinit.

- Assumeix-ho... lleig

- Un monstre

- Sí

- La bella i la bestia.

- Aja

Ell es tapa la cara amb les mans. Després reacciona.

- I que collons vols que hi faci? No puc solucionar-ho! No puc canviar... no puc canviar la teva manera de veure'm!

Ella mira la taula. El ganivet.

- Hi he estat pensant molt, i sí, sí que pots...

- Com?

- Ho saps

Juga de nou amb el ganivet

- Però...

- Sí...

- Estàs segura?

Assenteix.

I el monstre agafa el ganivet d'ella, amb tendresa. El suspesa. I en un moment li clava el ganivet a un ull i a l'altre. Molt ràpid, bestial. El monstre actua com un monstre.

Després, plora. Ella també, llàgrimes de sang. Al cap d'una estona, tot i el dolor, la bella somriu.

- T'estimo, Bestia

Es fan un petó. El petó. Llarg, apassionat. Llàgrimes, sang i saliva.

Però el monstre continua plorant, mira els ulls que ha destruït amb desesperació. Ara son vermells. Ella s'aparta.

- Perquè plores tu ara?

- Doncs, perquè, perquè...

- Què?

- Ara soc jo qui no t'estimo.