Dentetes

- Vostè té un cor de piranya.

Li vaig demanar al doctor que m'ho tornés a repetir, potser no ho havia entès bé.

- Vostè té un cor de piranya.

El doctor ho digué exactament igual, la mateixa pronunciació perfecta, el mateix to neutre. Se'm van posar els pèls de punta davant la seva indiferència. Com que veia que no m'ho acabava de creure,el doctor m'ensenyà una radiografia impossible del meu cor en moviment. Allà estava ell, vermell com sempre, bombejant al seu ritme, al meu ritme, amb les venes conectades... i una boca immensa.

De dalt a baix del muscle hi havia una fila de dents afilades i mal col·locades, una cremallera amb gana. Però el pitjor eren els ulls. Aquells ullets malignes, rojos, de mala bestia. Vaig fer un bot només veure'l.

- Que se suposa que haig de fer?

- Vostè veurà...

- Però que no veu que se'm menjarà?... hi ha d'haver una solució mèdica?

- No. Ja sap, el seu cor és el seu cor... no hi podem fer res.

En aquell moment, fins i tot amb una veu tan oficial com la seva, em vaig haver de plantar.

- Però quins nassos no? Que no té cor vostè o què!

El doctor em va mirar. No, millor dit, tan sols va girar els ulls cap a mi. Eren plans, sense cap mena de profunditat. Tan inexpressius com la veu.

- Si, però el meu és un os rentador.

*******

A casa em vaig palpar el cor un i altre cop. Notava les seves dentetes afilant-se contra les meves costelles. "Un cor de piranya" em vaig repetir "segur que no duraré gaire amb un cor així d'afamat". Potser seré una mica hipocondríac, però ja notava com em començava a menjar per dins. Fins i tot de la consulta del doctor fins a casa, em notava més prim.

Així que vaig prendre una decisió, amb un obrellaunes em vaig retallar un tros de pit i després de desendollar les diverses conexions el vaig treure a fora, aguantant-lo amb la mà dreta. Allà estava, en viu i en directe, sagnant i carregat de gana. Els ullets malignes i aquella boca plena de fines agulles de cosir, salivant.

De sobte em va semblar mono i tot, ja tenen raó els que diuen que els pares no son gaire imparcials amb els seus fills. Estava clar com li diria: Dentetes.

El vaig deixar lliure pel meu pis, però cap al final del dia estava ben clar que no podia viure gaire temps tan lluny d'ell. Sempre he sigut una mica dependent. Així que em vaig acostumar a guardar-lo per les nits a la gàbia de les meves costelles i a dormir amb el soroll que feia en rosegar-les, com un gos contra la porta de casa quan vol sortir. Aviat em vaig adonar també que necessitava alimentar-lo. Si no, no tardaria a morir-se'm, i jo mai he sigut de maltractar animals.

Que li podria donar? Com que no ho sabia vaig començar a provar amb el que tenia més a mà: menjar de gos, de gat, de peix, filets, amanides... el mando de la tele... Tot s'ho menjava sense fer-ne fàstics, però només li feia venir més gana. Era com un pou sense fons.

A mitjanit, en Dentetes plorava picant contra els ossos de la seva presó fins que em retrunyia tot el cos. A vegades era pitjor. Des que tenia el mando a les tripes era capaç d'endollar la televisió a voluntat a les quatre de la matinada y a tot volum. Tot per fotre. Tot perquè l'alimentés. A vegades pensava que no hi hauria res que el pogués satisfer.

Un dia, mentre el passejava pel parc en plena primavera ho vaig veure clar. Portava el cor piranya saltant alegrement al meu costat, estàvem estrenant la seva primera corretja. Era moníssima, ataronjada, i feia joc amb el color vermell de la pell i els ulls d'en Dentetes. Doncs bé, de sobte em tibà ben fort de la corda i m'arrossegà com un boig cap al seu destí. Era una dona guapa, elegant, amb ulleres de pasta (macarrons, concretament) i una combinació de rinxols i corbes espectacular. Mirant-la no podies saber on acabava el rínxol i començava la corba. De la seva mà dreta penjava una corretja rosa cap a un cor petit, pocacosa i ben nerviós.

- Què és el teu?

- Un cor de pequinès... i el teu?

El Dentetes ja jugava amb el seu cor pequinès, saltant d'un cantó a l'altre, perseguint-se i trobant-se com animalons. Però aquells ullets vermells de mala bestia em deien que no només volia passar-ho bé. Tenia gana... i jo vaig fingir no notar-ho.

Li vaig explicar a la noia rinxolada com havia aparegut aquell cor de piranya en la meva vida i vam començar a parlar d'això i d'allò, de com ens sentíem amb un forat al pit, dels hàbits alimentaris de les nostres bestioles, de si caguen o pixen, si es porten bé i son obedients... En fi, la típica conversa de cors. La típica conversa que, si es repeteix dia a dia, es va tornant menys banal i més profunda, i acabes parlant d'un mateix, del passat, de les antigues parelles, d'homes i dones... en un dia d'inspiració inicies una conversació sobre postures sexuals i en un altre moment, de més inspiració encara, acabes practicant-les.

Així va ser, i tot hagués anat perfecte si en comptes de fer-ho apassionadament en el meu sofà haguéssim fet sexe segur lligant les nostres mascotes. Quan ens en vam voler adonar, de sobte, només n'hi havia un de cor. La veritat és que m'imaginava alguna cosa així. Bé potser no exactament així... Les esquitxades de sang regaven el passadís i la corretja taronja del dentetes acabava en la boca del cor pequinès.

Extranys hàbits alimentaris, i tant.

Com que així, sense cor, no podia anar pel món, vaig anar a visitar una tendeta d'animals i plantes que m'havien recomanat.

- Pòsim un cor nou, siusplau.

- De que el vol?

- Una cosa petita, que no molesti gaire.

I així va ser com em vaig quedar amb aquell cor de roser. Molesta una mica a mesura que creix i m'enreda les espines amb les costelles, però com a mínim no fa falta treure'l a passejar. Amb una mica de Sòl en té prou.

Lavabo

En entrar al lavabo un calfred retorçà l'espinada de l'Emma.

Era un lavabo petit, amb una banyera petita que ocupava tota la seva amplada, un vàter també petit i una pica minúscula. Res més a part d'un parell de tovalloles blaves, dos raspalls de dents blaus, una caixa blava (plena de cotons, una maquina d'afaitar i un munt d'espelmes blaves), una estoreta rodona i blava, i finalment, una cortina de dutxa, com no, també blava. Concretament, el seu color era un blau marí intens, que tocant a la banyera es dissolia en un to més marronòs. Perquè, a part de ser petit i blau, el lavabo tenia com a última característica un munt de records enganxats per les parets, el terra i cortina en forma de ronya. Brutícia formada pels pèls, lleganyes, ejaculacions, mocs i baves de la relació que l'Emma havia tingut amb el Gerard.

Potser per això l'Emma no havia tornat a entrar des de que ell va tallar. Senzillament havia anat posposant el moment. Dutxar-se es dutxava, però en el gimnàs, i les necessitats bàsiques intentava resoldre-les en la feina o en alguna cafeteria. Fins i tot es passà una bona temporada sense mirar-se tan sols al mirall: l'únic que hi havia a casa estava encastat en la paret, just damunt de la pica minúscula.

Però a poc a poc havia hagut de vèncer les pors del primer moment. Primer, un dia, es va atrevir a pixar, i una setmana després fou capaç de rentar-se les mans. L'aigua havia sortit tan gelada aquell moment que fins un més després no s'enfrontà a la seva por més gran. Avui, per fi, es dutxaria.

Ella sabia que encara no estava preparada, però no li havia quedat més remei, aquell dia no havia arribat a temps per trobar el gimnàs obert.

L'Emma va entrar amb el barnús posat i esperà una bona estona a entrar en calor, però fou impossible. Les rajoles blanques, esmaltades de ronya, semblaven exhalar el fred com si fossin blocs de gel brut.

Tot i això, ella tirà endavant. Amb convenciment deixà caure el barnús i mostrà el seu cos nu en la intimitat d'aquella llum de fluorescent. Estirà l'estoreta blava sobre el terra glacial i es tragué les sabatilles d'un peu i l'altre. De sobre l'estoreta estant, el següent pas era la banyera, que no lluïa gens ni mica sota aquella capa de porqueria. La causa era la pols de tots els dies que no s'havia dutxat. Tot el temps sense fer neteja. Pensà que potser fins hi tot hi havia pèls d'ell a mig camí del desaigüe.

S'aturà amb un peu a punt de tocar la base de la banyera.

Pèls.

Retrocedí a la protecció de l'estoreta blava. Primer es rentaria les dents, com abans sempre havia fet. Agafà un dels raspalls blaus i l'estudià. S'havien comprat els dos raspalls iguals, llavors els era igual confondre's.

Ara no.

L'Emma l'inspeccionà apropant-lo als ulls. Mirà un cantó i l'altre; dreta, esquerra; resseguí cada fibra fins a trobar un centímetre rosegat que no recordava. El canvià per l'altre. Li passà una mica d'aigua i exprimí el tub de pasta resseca per sobre. S'observà en el mirall mentre es raspallava i es deprimí. Allà estava el seu cos despullat sota la llum del fluorescent, que l'empal·lidia, mostrant-li algunes taques de l'edat en el coll i uns pits que estaven una mica massa caiguts. Fins i tot la panxa li semblà lletja, potser perquè trobava a faltar els elogis del Gerard a aquella panxeta, la imatge d'ell abraçant-la per l'esquena en el mirall.

Escopí i amb decisió plantà cara a la banyera. Un peu, ara l'altre. Un altre calfred li crispà els pèls de la nuca. Es tancà darrere la cortina blava i sense pensar-ho, obrí la maneta de l'aigua.

Només se sentí un borbolleig. L'Emma esperà una estona, però no caigué ni una trista gota. Baixà el mànec, observà el telèfon de la dutxa i tornà a pujar el mànec.

Res.

Quin problema hi havia? Massa temps sense fer-la servir?

Començava a tenir fred, molt de fred. Provà un parell de cops més. Necessitava aigua calenta cobrint el seu cos, esborrant records i brutícia, empenyent els pèls desaigüe avall.

Finalment el borbolleig fou més intens i l'aigua començà a rajar, però sortia marró... i gelada. Esperà a que s'escalfés i s'aclarís enfocant el xorro cap avall però l'aigua s'estancava. Potser el desaigüe estava embossat. Els peus començaren a protestar com si els hi clavessin mil agulles de cosir.

Parà l'aigua.

O ho intentà...

L'aigua no parava de brollar i cada cop era més i més freda. Tan freda que els dits dels peus van començar a agafar un to morat. Tremolant en espasmes, saltà ràpidament sobre l'estoreta blava i tornà a provar d'aturar l'aigua, però era inútil. Ho tornà a intentà, un cop, dos, tres...

De sobte, l'aixeta de la pica també es va engegar, bramant. Rajava aquell líquid marronós amb una pressió increïble.

L'intentà parar però tampoc reaccionava. Merda. La ronya devia haver emmerdat les canyeries fins a obturar-ho tot. La pica ja estava plena i començava a gotejar cafè fins al terra. Havia de tancar les aixetes, immediatament, però res no funcionava. L'Emma s'espantà i es quedà uns instants en blanc mentre l'aigua tornava a glaçar els seus peus. De sobte se li acudí, a sota el vàter hi havia una clau de pas que controlava tot el circuit del lavabo. Recordà que un dia, fent-se una banyera amb el Gerard, l'havien hagut de fer servir perquè l'aigua també havia rajat a raig. Llavors, però, era transparent i els havia fet gracia. Ara només li feia por.

Acotxada, els seus ditets furgaven per sota el vàter mentre l'aigua marró començava a pujar pels seus turmells. Els peus ja estaven agafant el mateix color que l'estoreta. Vinga, troba la roda. Aquí està la clau de pas, fes-la girar.

I per fí, l'aigua va parar de manà.

L'Emma s'aixecà, es recolzà en la pica i suspirà alleujada. L'alenada que deixà anà va dibuixar unes estranyes formes en el mirall. Intrigada, amb els peus cada cop més insensibles, xipollejà fins acostar-se a menys d'un pam del mirall i tornà a llençar l'alè. Allà hi havia alguna cosa escrita. Bufà aire calent per tota la superfície fins a veure-ho clar.

"Avui a la nit, sorpresa romàntica al bany".

El seu missatge.

Tant de temps sense entrar i encara estava el seu missatge.

El primer en inundar-se foren els seus ulls, que no van tardar a desbordar-se en una cascada de llàgrimes. De sobte tots els records li van saltar a sobre tal com les llàgrimes plovien sobre el bassal als seus peus.

Tancà els ulls.

Recordava.

La banyera plena d'aigua calenta, rodejada per la llum càlida i tintinejant d'un munt d'espelmes blaves. El Gerard esperant-la despullat. El seu cos. Els seus cossos barrejats dins la banyera. Un polvo esquitxant aquella aigua tèbia i neta per tot arreu. Els riures. La pell suau. Les abraçades contra la seva esquena. L'adoració a la panxeta. La figura del Gerard en el mirall...

I les llàgrimes, record a record, queien cos avall fins a fondre's amb aquella aigua bruta. Notava com cada gota que es desprenia dels seus ulls clucs semblava esquinçar-la sencera. Com si una darrere l'altre formessin un riu que erosionava la seva pell. Fins i tot notava com si l'aigua que abans li arribava als turmells, ara hagués pujat fins als genolls.

Obrí els ulls.

Comprovà el nivell i llençà un crit de terror. Alló últim no era imaginació. El seu plor havia continuat omplint el lavabo d'aquell líquid marró i fred. Marró i fred? L'Emma es passà la mà per la cara i retrocedí espantada. Les seves llàgrimes sortien gelades... i marrons. S'acostà aquell líquid al nas: feia pudor a podrit.

Tot això encara la feu plorar amb més força. Es dirigí cap a la porta i intentà obrir-la. Escapar-se del bany. Però no, estava atrapada. No hi havia sortida. I les llàgrimes continuaven rajant, omplin-ho tot. La pastilla de sabó de la pica ja flotava en un mar de cafè, al costat dels dos raspalls de dents blaus. L'Emma picà la porta, esquitxà intentant apartar aquell líquid, provà de parar el degoteig dels seus ulls, rascà les parets amb desesperació fins a deixar-se les ungles. Però l'aigua pujava impertorbable, constant, fins a llepar-li la panxa. Es va estremir un cop més. Notava com se li tallava la respiració pel fred. Les rampes a les cames ja eren inevitables. La calor l'abandonava a cada respiració de vapor. Cada cop més glaçada, com tot al seu voltant. La seva figura en el mirall es veia a través del color sèpia de les llàgrimes. Els peus van deixar de tocar l'estoreta blava del terra. Començà a flotar. Quedaven ja pocs centímetres fins al sostre. Se sentia tan lletja. Tan abandonada. La seva plorera no tenia cap fre possible. Amb el seu cos immers en la ronya, recordà com l'havia enganxat aquella tarda en que ella tenia reunió... despullat, amb les espelmes blaves, la banyera plena i una altra dona a dins. Recordava la ràbia del moment. Empassar-se la plorera, tancar-la, emmurallar-la ben fons dins seu. Fins que ara s'havia trencat, com una presa que no pot suportar més la pressió i ho inundava tot. Veié el bany petit, encara blau, i molt ronyós, ple d'aquella aigua bruta. Tan sols quedaven dos dits d'aire a dins. No tardaria en desaparèixer, els pulmons a beure aquell líquid podrit, gelant-la per dins. El seu cos submergit, buscant una aixeta que no podia tancar.

Oblidar

Un banc enmig d’una plaça. El sol s’està ponent i intento no pensar gaire. N’hi ha prou amb veure com s’amaga entre els edificis, com un caramel daurat que es desfà a poc a poc en les meves pupiles. El veig, m’oblido de tot i passo a formar part del paisatge. És una sensació increible no sentir-se ningú, ser un desconegut rodejat de gent, deixar de ser-hi per tothom menys per el sol. Com si en aquest món tan sols hi fos jo i ell, mirant-nos cara a cara, existint un per l’altre. Tan debó passés el mateix amb ella, però...

De sobte arriba una noia i s’asseu en el meu banc. No hi ha més bancs en la ciutat? .

- Hola Mauro

- Perdó?

- Hola Mauro, que tal?

- No em dic Mauro, però gràcies per preguntar

- Si que ets en Mauro, no facis broma que ens coneixem

- No em dic Mauro, et deus haver confós

- Si, segur. I com et dius llavors?

- Joan, encantat, i tu?

- Jejeje, ja ho saps Mauro

- No em dic Mauro, no sé com et dius

- .... Em trobes guapa?

- perdona?

- Que si em trobes guapa, sincerament

- mmm, ho preguntes molt sovint això als desconeguts?

- Què, vols jugar no? o és que creus que no soc guapa?

- Dona, si que ets guapa...

- Bueno, tot i no ser en Mauro coincidiu en alguna cosa

- No em dic Mauro

- Com vulguis. Si vols, a partir d’ara et dic Joan, o Narcís, o Shakespeare o el que et vingui de gust.

- Joan està bé. I tu ets?

- ja ho saps. Pero deixa’m que ho pensi... mira, avui em pots dir Alicia.

- Molt bé Alicia, doncs m’hauries de fer un favor.

- Siiiii?

- Marxar d’aquí, estic sol i tinc ganes de sentir-me sol

- ... en Mauro era més simpàtic... és que no em trobes maca?

- Si, pero vull estar sol.

- En Mauro m’hagués dit coses maques, no em pots dir coses maques?

- No marxaràs del meu banc, oi?

- Aquest banc està al carrer, no hi ha valles, ni tens la bustia aquí, no és teu.

- És on sempre m’assec.

- Ho sé Mauro, sempre quedem aquí.

- No em dic Mauro!

- D’acord, com era... Joan. Però em podries dir coses maques, com el Mauro.

- ... I marxaràs?

- Potser

Em quedo un moment pensant. Quina situació més ridicula, no la conec gens i se’m posa a parlar. Però que s’ha cregut. Aveure, concentra’t.

- Vaaaa Mauro, coses maques!

- Estic casat

- Mira, com en Mauro, i no per això no em diu coses maques...

- ...

- ...

- Has pres algún tipus de droga?

- Je, no. I pots fer-ho millor Mauro

- Que no em dic Mauro! collons!

- Ja, i jo no em dic Alicia, no?

- No, m’has dit que t’ho havies inventat

- A vegades et poses tonto, ja et conec. Saps perfectament que em dic Alicia. No tinc tanta imaginació com tu.

- No tinc imaginació

- I llavors perquè no em dius coses maques?

- No fa falta imaginació per dir-te coses maques

- ... Mooolt bé! Així m’agrada. Diguen més!!!

- Què?

- Coses maques! Coses maques!

- ...

- Si no no deixaré que em toquis .

- És una broma aixó, oi? Hi ha una càmera oculta en algun lloc, oi?

- jajjajja... veus com tens imaginació! M’encantes guapo

De sobte m’agafa el cap amb les dos mans i em fa un petó a la galta.

- T’ha pagat la meva dona?

- Si, no et fot. M’ha pagat perquè em foti al llit amb tú. Només per comprovar que ets fidel...

- Ella sap que soc fidel, tens rao, mai ho faria

- Clar, perquè la teva dona soc jo

- Què!

- Va Mauro, prou de bromes que m’espantes amb aquesta cara...

- Més igual! Però es pot saber qui et creus que ets!?

- L’Alicia... Mauro...

- No em dic Mauro! No em dic Mauro! No et conec, surt del meu banc d’una puta vegada!

- Eiiiiii

- Ni eis ni osties, fora!

- ...

- Fora siusplau

De sobte es posa a plorar. Un plor intens com el d’un nen. S’arrauleix i s’amaga la cara. les ombres dels edificis han arribat on som i no sé que fer. Del sol només s’en veuen quatre rajos, i ella plora sense parar. La gent ens comença a mirar.

- Vaaaa... tranquila...

Ella parla entre sanglots.

- Pero que et passa Mauro?

- Res, estava mirant el Sol... m’agrada estar sol...

- ... Ets un imbecil tio!!! M’has espantat!

Riu entre plors, i ara em fa un petó

- Mira que dir que et dius Joan!

- Però...

- Però res, va, que no et vull sentir. Deixa de fer veure que no em coneixes.

- Però si jo no...

- Tu si, tu si. Aquí és on ens vam coneixer. Diguem coses maques com aquell dia. Va digue’m coses maques.. fa massa temps que no m’en dius

- ...

- Abraçam

L’abraço. la noto calenta entre el fred del carrer. Com un crosanet recent fet en una nit d’hivern.

- M’estimes Mauro?

- Alicia, crec que t’equivoques...

- No m’estimes?

Més plors

- Si, t’estimo. Si això et fa sentir més...

Em posa la mà a la boca i no em deixa acabar la frase. M’acarona i lentament els nostres ulls s’acosten. Els llavis també. És el petó més emocionant que m’han fet en molt de temps. Després ens separem, com tímids. Posa la mà dins la meva. És petitona i plena de ditets.

- Va Mauro. Anem a prendre alguna cosa?

- Jo, veuràs... m’està esperant la meva dona i...

- Ja hi tornem? Va, anem a casa.

És tan tendre que no sé com dir-li que no. Em torna a preguntar si l’estimo i m’adono que la resposta és si. M’agafa la mà i em porta cap a casa. La meva casa. Ella diu que és nostra. Em fa obrir la porta a mi, diu que s’ha deixat les claus. Després en el sofà... si, fem l’amor. Pateixo per quan vingui la meva dona. M’aixeco del sofà. Recorro espantat la casa i me l’imagino tirant-me els plats a la cara. Llavors és quan ho veig. en la nostre foto de sempre, aquella en que estem tan bé en el banc. La veig abraçant-me, la veig somrient... però no és la meva dona. És l’Alicia.

Des d’aquell dia ha passat molt de temps. La meva dona no ha tornat. He tingut fills amb l’Alicia i he descobert que tothom em diu Mauro. Potser és una conspiració. Potser tothom s’està rient de mi. Potser la meva vida és com una obra de teatre. Però haig de dir que mai havia estat tan feliç. I cada dia li dic coses maques a l’Alicia, la meva dona. La resta no m’importa.

La brava perfecta

Dicen que las mejores patatas bravas de todo Barcelona se hacen en el Bar Tomás. Naturalmente es mentira. Las mejores tapas de bravas solo se pueden encontrar en un antro llamado Bar Racuda, como no lo voy a saber si antes era su cocinero. Llevaba años especializado en ellas, cocinando las mismas patatas una y otra vez. O esto pensava.

Aquella vez noté una química especial entre cocinero y cocinado. Podía ser la patata, o las especies, o el aceite refrito por treceava vez, o yo mismo; o el dia, el minuto, el segundo preciso; o todo a la vez. Sea como fuere, mientras cortava las patatas me sentí Frankenstein creando a su monstruo. Las llamas de los fogones brillavan como relámpagos en la noche. Freir, secar, aliñar, nunca antes habían estado tan llenos de magia. Entonces me di cuenta que estava creando las mejores bravas que haría jamas. Mejor dicho, las mejores bravas que se harían nunca jamás. Y así fue.

El plató quedó estupendo, ni en los anuncios existían patatas tan apetitosas. Verlas era volver a creer en el amor a primera vista. Así que, antes de dejarlas al camarero, tuve la necesidad de probar una. No es que me tentaran, me obligavan a ello. Tomé la patata elegida. Acaricié su superficie rugosa. Me estremecí como si hubiera tocado una teta desconocida. La olí, el picante adequado, la dosis justa de allioli. Se me rizaron los pelos de la nariz. Salivé. Y la comí. El crujido de la piel de la patata estalló en mi boca como una estrella que se convierte en supernova. Mi paladar se iluminó. Debajo la primera capa se encontraba una patata con corazón, tierna, afectuosa, cálida, gustosa y llena de un montón de páginas de adjetivos encantadores. Aquellas patatas eran únicas, irrepetibles. Es dificil para un pobre cocinero transmitirlo en palabras. Levité.

Y lloré, lloré de risa, de una alegría que no cabía en mi cuerpo.

Pero entonces me di cuenta de la brevedad de mi amor, del cliente esperando su ración, del calor evaporándose de cada uno de aquellos trozos sublimes.

¿Que debia hacer? ¿Comerlas todas rápidamente? ¿Hacer desaparecer mi creación dentro de mi mismo? ¿Negar al mundo tamaño descubrimiento? ¿Intentar hacer otras? No podía. No podía comerlas ni tampoco dejarlas. No podía ni siquiera hacer otras. Eran mi obra maestra, y a partir de ellas, lo sabía, todo sería cuesta abajo.

Las lágrimas se me volvieron tristes.

Nunca he sido muy decidido. Tenedor en mano, decidí escoger una opción intermedia. Así que me las empecé a comer a camara lenta, alargando al máximo cada beso de patata, cada gota de salsa, cada caricia en el paladar. Hasta que apareció el camarero.

"Jaume, donde estan las bravas de la siete?!... Te encuentras bien?" El camarero me miró preocupado. Lo sentí tan lejos... Por un momento me di cuenta vagamente de mi situación: llorando, sentado en el suelo, comiendo las bravas que quedavan. Nada del exterior hubiera podido hacerme mover. Menos que me quitaran el plato de delante. El camarero era expeditivo, cambío el plato por uno más pequeño y puso un nuevo tenedor. Y luego se las llevó, así, sin más, vi como ellas desaparecían en sus manos. Fue como si una chica se levantara de la cama, me dejara solo, a punto de llegar al orgasmo y se fuera con otro. Me sentí vacío al ver como el cliente las engullía con vicio en un santiamen. Babeando como un viejo verde.

En aquel momento algo rebentó en mi interior, el rencor me hinchó las venas y proyectó mi brazo hacia él. El puñetazo fue improcedente. El despido, también.

Después de aquello, despechado, me submergí en el alcohol y me busqué un trabajo de coctelero que me proveiera de matería prima. Pasó el tiempo y me curé, el alcohol me cicatrizó las heridas.

Todo iba genial... hasta que cree el White Russian perfecto.

Lleig

Una noia i un noi. Un esmorzar. Menjant torrades amb melmelada. La noia va untant mecànicament el pa amb mantega. Amb ràbia. O potser nerviosa. El noi la mira. Ella tan sols afila la mirada en la torrada. Entre ells dos, el silenci s'estira fins a quedar ben tens.

- Estàs callada...

- Sí

- Perquè no me'n dius res?

- Que vols que et digui?

- No sé... o sí, o no. No és tan difícil.

- M'ho haig de pensar

- Com que t'ho has de pensar? Quina especie de resposta és aquesta?

- La que tinc.

- Doncs no m'agrada. Mira, crec que no és tan difícil decidir-se. És o sí, o no. No em pots deixar així! Saps el que m'ha costat decidir-me, parlar? Saps el que m'ha costat?!

- M'ho puc imaginar.

- Doncs contesta, no creus?

- No

- No em facis això...

- Mira...

- Sí?

- Per un cantó m'agrada la teva manera de fer les coses. Ets simpàtic, ets agradable, no parles ni massa ni massa poc.... m'agrada com converses, com escoltes, com ens entenem sense paraules...

- M'estàs dient que...

- T'estic dient que ets molt bo amb mi

- Però no t'agrado...

- Sí... sí que m'agrades.

- Tu a mi també, m'agrades molt. Aquesta cara. Em vaig enamorar dels teus ulls blaus quan et vaig veure. Ho dius tot a través d'ells, saps? Tot!

- Això ja m'ho has dit abans...

- Sí! has dit que t'agrado... t'agrado tant com a mi m'agrades?

- És difícil..

- Però que passa?

- És que...

- Hi ha algú altre?

- No. No ben bé

- És el Ricard? És el Ricard oi? Clar. Merda! Ho sabia...

- És que...

- Però com pots estar amb el Ricard?! Aquest tio és un idiota! És un puto egoista!

- mmmm

- m?

- Tens raó.

- Doncs perquè t'agrada? Eh! M'ho vols dir?

- No m'agrada.

La noia es queda amb la mirada perduda, sense girar-se mai cap al seu company. Ell no pot evitar estremir-se quan ella llepa la melmelada del ganivet.

- No entenc res

- No m'agrada però ens atraiem...

- Ah! De puta mare! i jo que, eh? Que haig de fer? M'ho vols dir?

- És que no pots fer res. No estic enamorada d'ell... de fet... estic més enamorada de tu.

El noi s'aixeca de cop. Nerviós com si l'estiguessin apuntant amb una arma. Ella deixa al ganivet, tapant-se la cara amb les mans.

- Com!?

- ...

- I llavors perquè collons et folles el Ricard? Eh!? No t'atreu res d'ell i...

Aparta les mans de la cara.

- Això no és veritat

- I que és?

- No està clar?

- No

- Mira, el que m'atrau d'ell és el que no m'atrau de tu..

Silenci tens altre cop. Després ell se n'adona.

- ... El trobes guapo...

- ...

- I jo... jo soc lleig...

- Si... ho sento. Tant de bo pogués combinar-vos en la mateixa persona. El teu cap, el teu cor i el seu cos.

- Però... no creus que hi ha coses més importants?

- Sí, però no puc fer-hi més

- Jo... pensava que estaves bé amb mi... pensava que et feia riure...

- I ho fas

- Em sento fatal...

- Però és una veritat com un temple, t'hi has d'enfrontar...

- Però quins collons!

La noia agafa el ganivet, no hi ha més melmelada per untar, el torna a deixar.

- Mira, el que et diré t'ho diré perquè t'estimo

-...

Ella el mira, el mira per primer cop.

- Sembla que no te n'adonis...T'has muntat el teu món ideal... Et funciona... Però tu has vist com et miren els altres? Tu has vist com se'n riuen de tu quan passes? La gent que xiuxiueja dient-te monstre cada cop que et creues amb ells pel carrer? Ets lleig, ets lleig, ets lleig! Assumeix-ho, enfronta-t'hi! No veus que la gent t'odia només veure't? Quan surto amb tu, els nens et senyalen amb el dit i diuen...

La noia el senyala.

- Ja sé el que diuen...

- Diuen: mira, la guapa amb el monstre. La bella i la bestia!

- I no és... maco...?

- Ho seria en un conte. Però en la realitat odio la teva cara, odio veure't!... Però com que sé que ets perfecte, que ens entenem bé... et suporto. Quan estic sola penso... no és tan lleig, en fas un gra massa... és bo. T'entens de puta mare amb ell, hi ha química... Però quan et veig...

La noia clava la seva mirada en el rostre d'ell.

- Què?

- Tinc ganes de vomitar. No ho puc evitar... quan et miro... t'odio i tot desapareix. des del primer dia que he suportat aquestes nàusees... no puc evitar-ho.

- Joder.

El noi s'asseu, enfonsat. Ella torna a clavar la mirada en l'infinit.

- Assumeix-ho... lleig

- Un monstre

- Sí

- La bella i la bestia.

- Aja

Ell es tapa la cara amb les mans. Després reacciona.

- I que collons vols que hi faci? No puc solucionar-ho! No puc canviar... no puc canviar la teva manera de veure'm!

Ella mira la taula. El ganivet.

- Hi he estat pensant molt, i sí, sí que pots...

- Com?

- Ho saps

Juga de nou amb el ganivet

- Però...

- Sí...

- Estàs segura?

Assenteix.

I el monstre agafa el ganivet d'ella, amb tendresa. El suspesa. I en un moment li clava el ganivet a un ull i a l'altre. Molt ràpid, bestial. El monstre actua com un monstre.

Després, plora. Ella també, llàgrimes de sang. Al cap d'una estona, tot i el dolor, la bella somriu.

- T'estimo, Bestia

Es fan un petó. El petó. Llarg, apassionat. Llàgrimes, sang i saliva.

Però el monstre continua plorant, mira els ulls que ha destruït amb desesperació. Ara son vermells. Ella s'aparta.

- Perquè plores tu ara?

- Doncs, perquè, perquè...

- Què?

- Ara soc jo qui no t'estimo.