- Vostè té un cor de piranya.
Li vaig demanar al doctor que m'ho tornés a repetir, potser no ho havia entès bé.
- Vostè té un cor de piranya.
El doctor ho digué exactament igual, la mateixa pronunciació perfecta, el mateix to neutre. Se'm van posar els pèls de punta davant la seva indiferència. Com que veia que no m'ho acabava de creure,el doctor m'ensenyà una radiografia impossible del meu cor en moviment. Allà estava ell, vermell com sempre, bombejant al seu ritme, al meu ritme, amb les venes conectades... i una boca immensa.
De dalt a baix del muscle hi havia una fila de dents afilades i mal col·locades, una cremallera amb gana. Però el pitjor eren els ulls. Aquells ullets malignes, rojos, de mala bestia. Vaig fer un bot només veure'l.
- Que se suposa que haig de fer?
- Vostè veurà...
- Però que no veu que se'm menjarà?... hi ha d'haver una solució mèdica?
- No. Ja sap, el seu cor és el seu cor... no hi podem fer res.
En aquell moment, fins i tot amb una veu tan oficial com la seva, em vaig haver de plantar.
- Però quins nassos no? Que no té cor vostè o què!
El doctor em va mirar. No, millor dit, tan sols va girar els ulls cap a mi. Eren plans, sense cap mena de profunditat. Tan inexpressius com la veu.
- Si, però el meu és un os rentador.
*******
A casa em vaig palpar el cor un i altre cop. Notava les seves dentetes afilant-se contra les meves costelles. "Un cor de piranya" em vaig repetir "segur que no duraré gaire amb un cor així d'afamat". Potser seré una mica hipocondríac, però ja notava com em començava a menjar per dins. Fins i tot de la consulta del doctor fins a casa, em notava més prim.
Així que vaig prendre una decisió, amb un obrellaunes em vaig retallar un tros de pit i després de desendollar les diverses conexions el vaig treure a fora, aguantant-lo amb la mà dreta. Allà estava, en viu i en directe, sagnant i carregat de gana. Els ullets malignes i aquella boca plena de fines agulles de cosir, salivant.
De sobte em va semblar mono i tot, ja tenen raó els que diuen que els pares no son gaire imparcials amb els seus fills. Estava clar com li diria: Dentetes.
El vaig deixar lliure pel meu pis, però cap al final del dia estava ben clar que no podia viure gaire temps tan lluny d'ell. Sempre he sigut una mica dependent. Així que em vaig acostumar a guardar-lo per les nits a la gàbia de les meves costelles i a dormir amb el soroll que feia en rosegar-les, com un gos contra la porta de casa quan vol sortir. Aviat em vaig adonar també que necessitava alimentar-lo. Si no, no tardaria a morir-se'm, i jo mai he sigut de maltractar animals.
Que li podria donar? Com que no ho sabia vaig començar a provar amb el que tenia més a mà: menjar de gos, de gat, de peix, filets, amanides... el mando de la tele... Tot s'ho menjava sense fer-ne fàstics, però només li feia venir més gana. Era com un pou sense fons.
A mitjanit, en Dentetes plorava picant contra els ossos de la seva presó fins que em retrunyia tot el cos. A vegades era pitjor. Des que tenia el mando a les tripes era capaç d'endollar la televisió a voluntat a les quatre de la matinada y a tot volum. Tot per fotre. Tot perquè l'alimentés. A vegades pensava que no hi hauria res que el pogués satisfer.
Un dia, mentre el passejava pel parc en plena primavera ho vaig veure clar. Portava el cor piranya saltant alegrement al meu costat, estàvem estrenant la seva primera corretja. Era moníssima, ataronjada, i feia joc amb el color vermell de la pell i els ulls d'en Dentetes. Doncs bé, de sobte em tibà ben fort de la corda i m'arrossegà com un boig cap al seu destí. Era una dona guapa, elegant, amb ulleres de pasta (macarrons, concretament) i una combinació de rinxols i corbes espectacular. Mirant-la no podies saber on acabava el rínxol i començava la corba. De la seva mà dreta penjava una corretja rosa cap a un cor petit, pocacosa i ben nerviós.
- Què és el teu?
- Un cor de pequinès... i el teu?
El Dentetes ja jugava amb el seu cor pequinès, saltant d'un cantó a l'altre, perseguint-se i trobant-se com animalons. Però aquells ullets vermells de mala bestia em deien que no només volia passar-ho bé. Tenia gana... i jo vaig fingir no notar-ho.
Li vaig explicar a la noia rinxolada com havia aparegut aquell cor de piranya en la meva vida i vam començar a parlar d'això i d'allò, de com ens sentíem amb un forat al pit, dels hàbits alimentaris de les nostres bestioles, de si caguen o pixen, si es porten bé i son obedients... En fi, la típica conversa de cors. La típica conversa que, si es repeteix dia a dia, es va tornant menys banal i més profunda, i acabes parlant d'un mateix, del passat, de les antigues parelles, d'homes i dones... en un dia d'inspiració inicies una conversació sobre postures sexuals i en un altre moment, de més inspiració encara, acabes practicant-les.
Així va ser, i tot hagués anat perfecte si en comptes de fer-ho apassionadament en el meu sofà haguéssim fet sexe segur lligant les nostres mascotes. Quan ens en vam voler adonar, de sobte, només n'hi havia un de cor. La veritat és que m'imaginava alguna cosa així. Bé potser no exactament així... Les esquitxades de sang regaven el passadís i la corretja taronja del dentetes acabava en la boca del cor pequinès.
Extranys hàbits alimentaris, i tant.
Com que així, sense cor, no podia anar pel món, vaig anar a visitar una tendeta d'animals i plantes que m'havien recomanat.
- Pòsim un cor nou, siusplau.
- De que el vol?
- Una cosa petita, que no molesti gaire.
No hay comentarios:
Publicar un comentario