Lavabo

En entrar al lavabo un calfred retorçà l'espinada de l'Emma.

Era un lavabo petit, amb una banyera petita que ocupava tota la seva amplada, un vàter també petit i una pica minúscula. Res més a part d'un parell de tovalloles blaves, dos raspalls de dents blaus, una caixa blava (plena de cotons, una maquina d'afaitar i un munt d'espelmes blaves), una estoreta rodona i blava, i finalment, una cortina de dutxa, com no, també blava. Concretament, el seu color era un blau marí intens, que tocant a la banyera es dissolia en un to més marronòs. Perquè, a part de ser petit i blau, el lavabo tenia com a última característica un munt de records enganxats per les parets, el terra i cortina en forma de ronya. Brutícia formada pels pèls, lleganyes, ejaculacions, mocs i baves de la relació que l'Emma havia tingut amb el Gerard.

Potser per això l'Emma no havia tornat a entrar des de que ell va tallar. Senzillament havia anat posposant el moment. Dutxar-se es dutxava, però en el gimnàs, i les necessitats bàsiques intentava resoldre-les en la feina o en alguna cafeteria. Fins i tot es passà una bona temporada sense mirar-se tan sols al mirall: l'únic que hi havia a casa estava encastat en la paret, just damunt de la pica minúscula.

Però a poc a poc havia hagut de vèncer les pors del primer moment. Primer, un dia, es va atrevir a pixar, i una setmana després fou capaç de rentar-se les mans. L'aigua havia sortit tan gelada aquell moment que fins un més després no s'enfrontà a la seva por més gran. Avui, per fi, es dutxaria.

Ella sabia que encara no estava preparada, però no li havia quedat més remei, aquell dia no havia arribat a temps per trobar el gimnàs obert.

L'Emma va entrar amb el barnús posat i esperà una bona estona a entrar en calor, però fou impossible. Les rajoles blanques, esmaltades de ronya, semblaven exhalar el fred com si fossin blocs de gel brut.

Tot i això, ella tirà endavant. Amb convenciment deixà caure el barnús i mostrà el seu cos nu en la intimitat d'aquella llum de fluorescent. Estirà l'estoreta blava sobre el terra glacial i es tragué les sabatilles d'un peu i l'altre. De sobre l'estoreta estant, el següent pas era la banyera, que no lluïa gens ni mica sota aquella capa de porqueria. La causa era la pols de tots els dies que no s'havia dutxat. Tot el temps sense fer neteja. Pensà que potser fins hi tot hi havia pèls d'ell a mig camí del desaigüe.

S'aturà amb un peu a punt de tocar la base de la banyera.

Pèls.

Retrocedí a la protecció de l'estoreta blava. Primer es rentaria les dents, com abans sempre havia fet. Agafà un dels raspalls blaus i l'estudià. S'havien comprat els dos raspalls iguals, llavors els era igual confondre's.

Ara no.

L'Emma l'inspeccionà apropant-lo als ulls. Mirà un cantó i l'altre; dreta, esquerra; resseguí cada fibra fins a trobar un centímetre rosegat que no recordava. El canvià per l'altre. Li passà una mica d'aigua i exprimí el tub de pasta resseca per sobre. S'observà en el mirall mentre es raspallava i es deprimí. Allà estava el seu cos despullat sota la llum del fluorescent, que l'empal·lidia, mostrant-li algunes taques de l'edat en el coll i uns pits que estaven una mica massa caiguts. Fins i tot la panxa li semblà lletja, potser perquè trobava a faltar els elogis del Gerard a aquella panxeta, la imatge d'ell abraçant-la per l'esquena en el mirall.

Escopí i amb decisió plantà cara a la banyera. Un peu, ara l'altre. Un altre calfred li crispà els pèls de la nuca. Es tancà darrere la cortina blava i sense pensar-ho, obrí la maneta de l'aigua.

Només se sentí un borbolleig. L'Emma esperà una estona, però no caigué ni una trista gota. Baixà el mànec, observà el telèfon de la dutxa i tornà a pujar el mànec.

Res.

Quin problema hi havia? Massa temps sense fer-la servir?

Començava a tenir fred, molt de fred. Provà un parell de cops més. Necessitava aigua calenta cobrint el seu cos, esborrant records i brutícia, empenyent els pèls desaigüe avall.

Finalment el borbolleig fou més intens i l'aigua començà a rajar, però sortia marró... i gelada. Esperà a que s'escalfés i s'aclarís enfocant el xorro cap avall però l'aigua s'estancava. Potser el desaigüe estava embossat. Els peus començaren a protestar com si els hi clavessin mil agulles de cosir.

Parà l'aigua.

O ho intentà...

L'aigua no parava de brollar i cada cop era més i més freda. Tan freda que els dits dels peus van començar a agafar un to morat. Tremolant en espasmes, saltà ràpidament sobre l'estoreta blava i tornà a provar d'aturar l'aigua, però era inútil. Ho tornà a intentà, un cop, dos, tres...

De sobte, l'aixeta de la pica també es va engegar, bramant. Rajava aquell líquid marronós amb una pressió increïble.

L'intentà parar però tampoc reaccionava. Merda. La ronya devia haver emmerdat les canyeries fins a obturar-ho tot. La pica ja estava plena i començava a gotejar cafè fins al terra. Havia de tancar les aixetes, immediatament, però res no funcionava. L'Emma s'espantà i es quedà uns instants en blanc mentre l'aigua tornava a glaçar els seus peus. De sobte se li acudí, a sota el vàter hi havia una clau de pas que controlava tot el circuit del lavabo. Recordà que un dia, fent-se una banyera amb el Gerard, l'havien hagut de fer servir perquè l'aigua també havia rajat a raig. Llavors, però, era transparent i els havia fet gracia. Ara només li feia por.

Acotxada, els seus ditets furgaven per sota el vàter mentre l'aigua marró començava a pujar pels seus turmells. Els peus ja estaven agafant el mateix color que l'estoreta. Vinga, troba la roda. Aquí està la clau de pas, fes-la girar.

I per fí, l'aigua va parar de manà.

L'Emma s'aixecà, es recolzà en la pica i suspirà alleujada. L'alenada que deixà anà va dibuixar unes estranyes formes en el mirall. Intrigada, amb els peus cada cop més insensibles, xipollejà fins acostar-se a menys d'un pam del mirall i tornà a llençar l'alè. Allà hi havia alguna cosa escrita. Bufà aire calent per tota la superfície fins a veure-ho clar.

"Avui a la nit, sorpresa romàntica al bany".

El seu missatge.

Tant de temps sense entrar i encara estava el seu missatge.

El primer en inundar-se foren els seus ulls, que no van tardar a desbordar-se en una cascada de llàgrimes. De sobte tots els records li van saltar a sobre tal com les llàgrimes plovien sobre el bassal als seus peus.

Tancà els ulls.

Recordava.

La banyera plena d'aigua calenta, rodejada per la llum càlida i tintinejant d'un munt d'espelmes blaves. El Gerard esperant-la despullat. El seu cos. Els seus cossos barrejats dins la banyera. Un polvo esquitxant aquella aigua tèbia i neta per tot arreu. Els riures. La pell suau. Les abraçades contra la seva esquena. L'adoració a la panxeta. La figura del Gerard en el mirall...

I les llàgrimes, record a record, queien cos avall fins a fondre's amb aquella aigua bruta. Notava com cada gota que es desprenia dels seus ulls clucs semblava esquinçar-la sencera. Com si una darrere l'altre formessin un riu que erosionava la seva pell. Fins i tot notava com si l'aigua que abans li arribava als turmells, ara hagués pujat fins als genolls.

Obrí els ulls.

Comprovà el nivell i llençà un crit de terror. Alló últim no era imaginació. El seu plor havia continuat omplint el lavabo d'aquell líquid marró i fred. Marró i fred? L'Emma es passà la mà per la cara i retrocedí espantada. Les seves llàgrimes sortien gelades... i marrons. S'acostà aquell líquid al nas: feia pudor a podrit.

Tot això encara la feu plorar amb més força. Es dirigí cap a la porta i intentà obrir-la. Escapar-se del bany. Però no, estava atrapada. No hi havia sortida. I les llàgrimes continuaven rajant, omplin-ho tot. La pastilla de sabó de la pica ja flotava en un mar de cafè, al costat dels dos raspalls de dents blaus. L'Emma picà la porta, esquitxà intentant apartar aquell líquid, provà de parar el degoteig dels seus ulls, rascà les parets amb desesperació fins a deixar-se les ungles. Però l'aigua pujava impertorbable, constant, fins a llepar-li la panxa. Es va estremir un cop més. Notava com se li tallava la respiració pel fred. Les rampes a les cames ja eren inevitables. La calor l'abandonava a cada respiració de vapor. Cada cop més glaçada, com tot al seu voltant. La seva figura en el mirall es veia a través del color sèpia de les llàgrimes. Els peus van deixar de tocar l'estoreta blava del terra. Començà a flotar. Quedaven ja pocs centímetres fins al sostre. Se sentia tan lletja. Tan abandonada. La seva plorera no tenia cap fre possible. Amb el seu cos immers en la ronya, recordà com l'havia enganxat aquella tarda en que ella tenia reunió... despullat, amb les espelmes blaves, la banyera plena i una altra dona a dins. Recordava la ràbia del moment. Empassar-se la plorera, tancar-la, emmurallar-la ben fons dins seu. Fins que ara s'havia trencat, com una presa que no pot suportar més la pressió i ho inundava tot. Veié el bany petit, encara blau, i molt ronyós, ple d'aquella aigua bruta. Tan sols quedaven dos dits d'aire a dins. No tardaria en desaparèixer, els pulmons a beure aquell líquid podrit, gelant-la per dins. El seu cos submergit, buscant una aixeta que no podia tancar.