Oblidar

Un banc enmig d’una plaça. El sol s’està ponent i intento no pensar gaire. N’hi ha prou amb veure com s’amaga entre els edificis, com un caramel daurat que es desfà a poc a poc en les meves pupiles. El veig, m’oblido de tot i passo a formar part del paisatge. És una sensació increible no sentir-se ningú, ser un desconegut rodejat de gent, deixar de ser-hi per tothom menys per el sol. Com si en aquest món tan sols hi fos jo i ell, mirant-nos cara a cara, existint un per l’altre. Tan debó passés el mateix amb ella, però...

De sobte arriba una noia i s’asseu en el meu banc. No hi ha més bancs en la ciutat? .

- Hola Mauro

- Perdó?

- Hola Mauro, que tal?

- No em dic Mauro, però gràcies per preguntar

- Si que ets en Mauro, no facis broma que ens coneixem

- No em dic Mauro, et deus haver confós

- Si, segur. I com et dius llavors?

- Joan, encantat, i tu?

- Jejeje, ja ho saps Mauro

- No em dic Mauro, no sé com et dius

- .... Em trobes guapa?

- perdona?

- Que si em trobes guapa, sincerament

- mmm, ho preguntes molt sovint això als desconeguts?

- Què, vols jugar no? o és que creus que no soc guapa?

- Dona, si que ets guapa...

- Bueno, tot i no ser en Mauro coincidiu en alguna cosa

- No em dic Mauro

- Com vulguis. Si vols, a partir d’ara et dic Joan, o Narcís, o Shakespeare o el que et vingui de gust.

- Joan està bé. I tu ets?

- ja ho saps. Pero deixa’m que ho pensi... mira, avui em pots dir Alicia.

- Molt bé Alicia, doncs m’hauries de fer un favor.

- Siiiii?

- Marxar d’aquí, estic sol i tinc ganes de sentir-me sol

- ... en Mauro era més simpàtic... és que no em trobes maca?

- Si, pero vull estar sol.

- En Mauro m’hagués dit coses maques, no em pots dir coses maques?

- No marxaràs del meu banc, oi?

- Aquest banc està al carrer, no hi ha valles, ni tens la bustia aquí, no és teu.

- És on sempre m’assec.

- Ho sé Mauro, sempre quedem aquí.

- No em dic Mauro!

- D’acord, com era... Joan. Però em podries dir coses maques, com el Mauro.

- ... I marxaràs?

- Potser

Em quedo un moment pensant. Quina situació més ridicula, no la conec gens i se’m posa a parlar. Però que s’ha cregut. Aveure, concentra’t.

- Vaaaa Mauro, coses maques!

- Estic casat

- Mira, com en Mauro, i no per això no em diu coses maques...

- ...

- ...

- Has pres algún tipus de droga?

- Je, no. I pots fer-ho millor Mauro

- Que no em dic Mauro! collons!

- Ja, i jo no em dic Alicia, no?

- No, m’has dit que t’ho havies inventat

- A vegades et poses tonto, ja et conec. Saps perfectament que em dic Alicia. No tinc tanta imaginació com tu.

- No tinc imaginació

- I llavors perquè no em dius coses maques?

- No fa falta imaginació per dir-te coses maques

- ... Mooolt bé! Així m’agrada. Diguen més!!!

- Què?

- Coses maques! Coses maques!

- ...

- Si no no deixaré que em toquis .

- És una broma aixó, oi? Hi ha una càmera oculta en algun lloc, oi?

- jajjajja... veus com tens imaginació! M’encantes guapo

De sobte m’agafa el cap amb les dos mans i em fa un petó a la galta.

- T’ha pagat la meva dona?

- Si, no et fot. M’ha pagat perquè em foti al llit amb tú. Només per comprovar que ets fidel...

- Ella sap que soc fidel, tens rao, mai ho faria

- Clar, perquè la teva dona soc jo

- Què!

- Va Mauro, prou de bromes que m’espantes amb aquesta cara...

- Més igual! Però es pot saber qui et creus que ets!?

- L’Alicia... Mauro...

- No em dic Mauro! No em dic Mauro! No et conec, surt del meu banc d’una puta vegada!

- Eiiiiii

- Ni eis ni osties, fora!

- ...

- Fora siusplau

De sobte es posa a plorar. Un plor intens com el d’un nen. S’arrauleix i s’amaga la cara. les ombres dels edificis han arribat on som i no sé que fer. Del sol només s’en veuen quatre rajos, i ella plora sense parar. La gent ens comença a mirar.

- Vaaaa... tranquila...

Ella parla entre sanglots.

- Pero que et passa Mauro?

- Res, estava mirant el Sol... m’agrada estar sol...

- ... Ets un imbecil tio!!! M’has espantat!

Riu entre plors, i ara em fa un petó

- Mira que dir que et dius Joan!

- Però...

- Però res, va, que no et vull sentir. Deixa de fer veure que no em coneixes.

- Però si jo no...

- Tu si, tu si. Aquí és on ens vam coneixer. Diguem coses maques com aquell dia. Va digue’m coses maques.. fa massa temps que no m’en dius

- ...

- Abraçam

L’abraço. la noto calenta entre el fred del carrer. Com un crosanet recent fet en una nit d’hivern.

- M’estimes Mauro?

- Alicia, crec que t’equivoques...

- No m’estimes?

Més plors

- Si, t’estimo. Si això et fa sentir més...

Em posa la mà a la boca i no em deixa acabar la frase. M’acarona i lentament els nostres ulls s’acosten. Els llavis també. És el petó més emocionant que m’han fet en molt de temps. Després ens separem, com tímids. Posa la mà dins la meva. És petitona i plena de ditets.

- Va Mauro. Anem a prendre alguna cosa?

- Jo, veuràs... m’està esperant la meva dona i...

- Ja hi tornem? Va, anem a casa.

És tan tendre que no sé com dir-li que no. Em torna a preguntar si l’estimo i m’adono que la resposta és si. M’agafa la mà i em porta cap a casa. La meva casa. Ella diu que és nostra. Em fa obrir la porta a mi, diu que s’ha deixat les claus. Després en el sofà... si, fem l’amor. Pateixo per quan vingui la meva dona. M’aixeco del sofà. Recorro espantat la casa i me l’imagino tirant-me els plats a la cara. Llavors és quan ho veig. en la nostre foto de sempre, aquella en que estem tan bé en el banc. La veig abraçant-me, la veig somrient... però no és la meva dona. És l’Alicia.

Des d’aquell dia ha passat molt de temps. La meva dona no ha tornat. He tingut fills amb l’Alicia i he descobert que tothom em diu Mauro. Potser és una conspiració. Potser tothom s’està rient de mi. Potser la meva vida és com una obra de teatre. Però haig de dir que mai havia estat tan feliç. I cada dia li dic coses maques a l’Alicia, la meva dona. La resta no m’importa.